Un llibre ideal per llegir abans d’anar a Australia. L’autor, anglès, fa un repàs del país des d’un punt de vista humorístic divertidíssim. No para de relatar una rera l’altra anècdotes que fan que aquest sigui un país tan singular. Com que el primer ministre, fa unes quantes dècades, anava passejant per la platja… i se’l va emportar una onada i va desaparèixer. O que hi ha èssers vius que en teoria es pensava havien viscut fa milions d’anys i només es trobaven en forma fòssil… però allà estaven vivint tant panxos.
Deixant de banda tota la part pràctica i útil que es pot emportar el que hi vol anar (present!) el què destaca és la personalitat de l’autor. Com fa conya de costums australianes o de la seva por davant les múltiples amenaces animals d’Àustralia que no són poques. Les serps i aranyes més verinoses del món, taurons, cocodrils d’aigua salada que se t’empassen mentre passeges per la platja, meduses cofre que et maten fàcilment, pops igualment letals… Si, tot fa una mica de cangueli, però el tio li posa tant humor, que t’ho prens d’una altra manera.
També vaig llegir “Australia, un viaje” del Jorge Carrión, arrel de l’entrevista que li van fer al Silenci fa uns mesos. El tio escriu bé, però el llibre se’m va fer mooolt pesat. Barrejava la part de viatge, no gaire, amb tot de referències a la seva familia i la immigració espanyola a Àustralia, que m’interessaven menys.
En mig del paron de sèries que hi ha a l’estiu s’han colat a internet els pilots de dos de les sèries més esperades de cara al setembre.
True blood: la nova de l’Alan Ball, el creador d’A dos metros bajo tierra. Res, a veure amb aquesta. Si la dels enterramorts era una aposta de qualitat, aquesta és més aposta per l’entreteniment pur i dur, i fins i tot arriba a tenir punts cutres (tot es para i sona música quan entra el guaperilles, etc…). Però m’ha tirat molt. Està basada en el llibre Southern Vampire Tales i explica la historia d’un mon on els vampirs han sortit a la llum, beuen una sang artificial creada pels japonesos, practiquen sexe com bèsties (a diferència dels vampirs de l’Anne Rice, per ex., que aquest tema no el toquen, pobrets) i tenen una sang que és una espècie de droga per molts humans. La historia es situa a l’Amèrica redneck del sud i com a protagonista principal té l’Anna Paquin, una humana que llegeix ments. Pura diversió. M’ha agradat la sintonia de la careta, la cançó Bad Things del Jace Everett, que sona molt a Chris Isaak. Per la sèrie han fet una campanya viral, amb coses a Myspace d’un vampir o la web BloodCopy.
Fringe: JJ Abrahams, el de Lost, filma un pilot que comença amb gent en un avió. A part d’aquesta referència a la sèrie de l’illa, poc tenen en comú. Si aquella va sorprendre i va trencar esquemes, aquesta sembla que aposta per un format més convencional, una altra volta al tema Expedient X. Fenòmens estranys, conspiracions, gent que vol descobrir què passa. Res nou, però amb els anys que portaven els Mulder i Scully enterrats en la memòria, m’ha vingut molt de gust veure el pilot, i l’he disfrutat. Hora i 20, gairebé com una pel·lícula.
De noves sèries de creadors famosos, només falta perquè es filtri Dollhouse, que és del Joss Whedon. El de Buffy, una sèrie que mai he entés com té tanta bona fama.
I de sèries que s’emeten ara durant l’estiu, també vaig veure el pilot de Swingtown, que té bona pinta com a diversió estiuenca. Anys 70, una parella molt liberal, una de molt conservadora i uns que estan entremig. Drogues i sexe. A veure com va evolucionant, ja van pel tercer episodi…
Ben Stiller, Jack Black i Robert Downey Jr. discuteixen de fer un vídeo viral sobre la seva nova pel·li, Tropic Thunder. La gràcia és que aquest gag (fet pels MTV Movie Awards) es va fer viral ell mateix… i Viacom va demanar després a Youtube que el retirés!
No cal dir que aquesta és una de les pel·lícules que més espero aquesta temporada. Dirigida per Ben Stiller (després de la mítica Zoolander) més paròdia de les pel·lícules de guerra més un Robert Downey Jr. fent de negre i un Tom Cruise que fa un cameo gordo i calvo… pel·liculón! Oju al trailer. Espectacular el Downey Jr.
El dimecres passat tocava el Will Hoge en acústic, solet amb la guitarra. Fa gràcia que un tio del què he escoltat sovint els discos els últims anys (especialment el The man who killed love) vingui sol i unplugged -amb electricitat guanya-, toqui al Sidecar per 10 euros i davant les 30 persones que erem. Tot un gust, ell sol, improvisant setlist, oblidant alguna frase, demostrant que es pot cantar molt bé i menjar xiclet a la vegada. A sota, el vídeo d’una cançó. A destacar el pesat del fotògraf a primera fila, tapant la visió.
5 discos 5, que m’agraden, que he escoltat bastant aquesta meitat de 2008 i que per tant tinc ganes de recomanar. Linko als myspaces per trobar mostra sonora…
Mudcrutch - Mudcrutch: el Tom Petty, recuperant la seva banda de fa 30 anys amb la que no havia arribat a gravar un disc. L’han fet esperar però sona molt molt bé. Rock americà amb pedigrí.
Howlin Rain - Magnificient Fiend: L’anterior disc ja em va flipar i aquest no es queda curt. S’emporten el rock cap a terrenys psicodèlics amb vents, teclats, i molt bon gust… Aquest estiu vindran per aquí i els aniré a veure, segur. De moment només hi ha confirmada la seva presència un festival gratuït… a Oropesa del mar. Un Live in Marina d’Or no sona gaire bé…
The Quarter After - Changes Near: s’autodefineixen al myspace com a “folk psicodèlic del segle XXI”. Una música que té de pop, de rock, de psicodèlic i d’americana i que és un dels descobriments que he tingut aquest any. En la mateixa onada americana-hippiosa situaria el també molt recomanable New seasons, de The Sadies (que va sortir l’any passat).
Blind Melon - For my friends: Un dels meus grups preferits. Van gravar dos discos genials als 90: Blind Melon i Soup. Eren una cas estrany entre el grunge, fills de Led Zeppelin, amb un aire hippie. Però el cantant, el Shanon Hoon, que donava la personalitat al grup, va morir de sobredosi. Ara, molts anys després tornen, heretgia, amb nou cantant. I si bé no fa oblidar el passat, han fet un disc més que digne i que no paro d’escoltar.
Eli ‘Paperboy’ Reed & the true loves - roll with you: Una altra sorpresa i descobriment de la temporada. No coneixia d’aquest tio que fa soul que et porta a fa bastantes dècades però que sona actual. Després que l’Amy Winehouse gravés un bon disco però tingui tota la pinta de durar poquet, aquest pot ser el relleu de soul de qualitat d’aquest any.
Qui em vulgui recomanar més bons discos del 2008… a sota hi ha els comentaris
Actualitzo: dels més escoltats em deixava l’Evil Urges de My morning jacket i el Hard Sweet and Sticky de The Bellrays.
Ja l’he vist. M’ha agradat molt el començament: com et recupera l’aroma de la sèrie, et posa en posició de disfrutar i a la vegada et situa històricament en la Guerra Freda. M’ha agradat com continua, mentre assumia -és pur entreteniment, perdonem-ho- coses com l’agilitat adolescent del viejuno Harrison Ford.
Però no he pogut amb el final. No m’ha agradat gens i m’ha tret tot el bon sabor de boca que portava acumulat. No crec que faci justícia al personatge ni que sigui gaire coherent amb el to de tota la saga. No afegiré més però una llàstima. Cosa que amb l’Spielberg m’ha passat sovint en bastantes de les últimes pel·lis que ha fet: m’encanten, però la caga al final.
M’ha agradat molt Shorpy un fotoblog que recull fotografies d’Estats Units de principis de segle. Per perdre-s’hi una estoneta… val la pena fer click i veure-les en mida gran (es ven com a High Definition Historical Photos).
Actualitzo: així per casualitat he anat a parar a Pixeles Regios, que és un altre fotoblog xulo amb fotos històriques molt impressionants.
Els de l’associació Slow Food han organitzat la “Quinzena de los baluartes italianos en Barcelona“. Els baluartes són productes locals que defensen per les seves propietats i qualitat i per la seva producció a poca escala, no massiva i ecològica. I durant dos setmanes (7-21 de maig) presenten varis d’aquests productes a restaurants italians de Barcelona. Que evidentment millor si te’ls menges a Italia i t’estalvies tot el transport per avió del producte, que no deu ser massa ecològic, però vaja, millor que res
A la web d’Slow Food hi ha el llistat de productes (arrós, formatges, festuc…) i els restaurants. Només he estat a un dels 12 de la llista, el Z’alia, que em va agradar però em va semblar que tenia un preu una mica excessiu pel què era. M’havien parlat bastant bé del Xemei i el Contadino Sotto le stelle.
L’altre dia vaig descobrir que hi havia una sèrie anglesa del 2007 que es diu Benidorm, que és una comèdia que va ser bastant ben rebuda al seu país i que ja va per la segona temporada. El nom m’obligava gairebé a baixar-la. I tot i que no m’ha semblat massa brillant (n’he vist un parell de capítols) si que conté prou interés sociològic / antropològic per fer-li un cop d’ull. Per la gràcia de veure com viuen els anglesos les seves vacances cutres en aquests llocs de turisme per guiris de perfil baix com Benidorm, Lloret, etc… I per veure si ells són capaços de veure lo cutre de les seves vacances. I si, ho veuen i en fan humor. Des del passar un mes a un mini apartament petit i lleig, a les sessions de karaoke nocturnes amb un xungo-presentador o al descobrir per casualitat que estan a prop d’una platja! Va, és igual, si tenim la piscina de l’hotel aquí mateix! No és una sèrie per petar-se de riure tota la estona, però si que té alguns moments bastant divertits i des del punt de vista voyeur de les vacances dels guiris que venen per aquí a prop té el seu interès…
El Pep i la Cris són dos amics que fa un temps van decidir fer la volta al món durant any i pico. Ho van explicar al blog Loliplanet. Ara la Cris, periodista, ha començat una secció cada dimarts al programa d’iCat fm Cabaret Elèctric. Cada dia parla d’un país: pot ser interessant per futurs viatges que els que llegiu això tingueu previstos. A la web de la secció Loliplanet. Viatjar amb la guia Cris Gros trobareu el llistat de països dels que parlarà i hi podeu escoltar els programes ja emesos…
En el meu cas no em podrà ajudar… Algú ha estat i em vol passar algun consell / recomanació de Singapur, Austràlia i Nova Zelanda?
Mentre el cantant de Radiohead diu que el què van fer va ser una cosa del moment, el Trent Reznor continua endavant apostant per una nova forma de vendre la seva música. Avui treu nou disc, The Slip (un minidisc de 43 minuts) i el posa en descarrega gratuïta a NIN.com. Te’l pots baixar en molt bona qualitat (inclús en format sense perdua com el Flac) i amb un llibret en PDF que l’acompanya. Diuen que futurament es podrà comprar a les tendes en CD i vinil. Una de les versions amb les que te’l pots baixar té més qualitat que un CD: ocupa 1,2 GB!!
Cert que ells ja tenien una base de fans, però el moviment és valent. I pel poc que he sentit recupera el bon rumb musical després de la música d’ascensor del Ghosts (que per cert, es va oferir també en descarrega gratuïta i gràcies a les versions físiques va fer 1,6 milions de dòlars en una setmana). Segurament hi ha influit que hagi tornat el Robin Finck, guitarra a la millor formació del grup.
Juliol 2, 2008 
Posted in Llibres 
0 comentaris » 
L’altre dia vaig descobrir que hi havia una sèrie anglesa del 2007 que es diu 
Últims comentaris